TEMPS D'IGNORÀNCIA
Tindria onze anys.
Era en aquestes dades,havíem anat a buscar castanyes i volets ja que s'acosta-van les festes de tot Sants.
Anava amb la meva amiga Lluïsa i Teresa (aquesta tenia 15 anys) en un talla-focs vaig rellisca, rodant fins a arribar a la carretera.
No tenia cap cop ni cap rascada. - Mari, Mari, va cridar Lluïsa on te as tallat? - No t'espantis, no m'ha passat res. - Que si dona, que estàs sagnant, mire tens tota la faldilla plena de sang
Jo em vaig mira, i no vaig veure ni tall, ni rascada; però tenia la faldilla i el viso tot brut de sang.
Les dues ens espantarem molt í molt; Lluïsa tenia un any menys que jo, i com era molt quieta i curosa mai queia.
Jo estava espantada perquè no veia d'on podia sortí la sang i vaig pensar que m'havia rebentat alguna cosa per dins.
Després de mirar-nos i no saber que fer, vam començar a cridar a Teresa a crits; crits de terror (estàvem veritablement espantades) Quan Teresa va arribar a la nostra altura,les dues al hora i li contem el que m'havia passat. - Teresa. Mari ha caigut i te tot de sang, però no té cap ferida.- No passe res aixo es normal a les dones. d'ara en endevant et pasara una vegada al mes i ja as deixat de ser una nena, a parti d'avui ets una dona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario