ENTRE DOS BATECS ( Llibre) La marxa de casa.

LA MARXA DE CASA

Mare, he de dir-te una cosa molt important.
- Tu saps que no tinc temps, el teu pare m'espera en l'hort per a regar les patates.
- Que esperin les patates, el que he de dir és més important. Vaig a plegar de la fàbrica.
- Que dius, tu estàs boja? De que penses viure?
- Ment vaig del poble, aquí m'ofego, el treball no m'agrada i aspiro a més en la vida; no vull tancar-me en una fàbrica on guanyo una misèria i no hi ha possibilitats de créixer, se'm fa molt trits passar tota la vida en aquesta maleïda fabrica.
- Si, clar per a això et criem; perquè ara ens deixis plantats.
- Però mare!
- Ni mare, ni punyetes; aquest no era el tracte. Amb el teu oncle vam quedar que nosaltres t'educàvem i tu cuidaries de nosaltres a la vellesa.
- Mare, per favor; això no vol dir que us abandoni, solament vull aspirar a alguna cosa mes en la vida, ser alguna cosa mes que una camperola amargada i sense futur.
- Això solament són històries tretes de les teves novel·les roses; la realitat és que la teva obligaciò es de cuidar-nos a nosaltres, i si et vas, enrrera oblida't totalment de nosaltres i de la teva herència.
- Vinga mare, no et cabregis, parla'l amb pare i després amb calma ja decidirem.
- Eh dit que no, i aquí es fa el que jo mani; i no es torna a parlar de l'assumpte.
Fins a en això havia de ser jo diferent. Cert que vaig ser adoptada, però més que adoptada, cada vegada estava mes convençuda que solament vaig ser una mercaderia negociada pel meu oncle. No van fer contracte escrit de la "venda " però tal sembla que va ser la situació. Un mes va estar la meva mare sense parlar-me.
Vaig intentar parlar-lo amb el meu pare, i em va dir que alguna cosa li havia comentat la seva dona, i que ella tenia raó.
-Tu, ets molt lliure de fer el que volgués, però hauràs d'atenir-te al que s'ha dit per la teva mare.
( El meu pare era un cagat)
-Però pare; No veus que seria millor! Ella creu que sóc una gandula. I el que passa és que no m'agrada aquest treball, a més amb l'esforç que comporta la feina de la fabrica em fastigueja molt l'esquena.
-Tu, no tens res en l'esquena; a no ser una gandulitis crònica, com bé diu la teva mare.
-Val! Doncs el que tu diguis. Però jo marxaré, us agradi o no. Per mi podeu anar a fer punyetes els dos.Penso marxa de totes totes.

ENTRE DOS BATECS (Llibre) El primer pretendent.

EL PRIMER PRETENDENT

Conxi i Salvador eren ja una parella feliç feia un mes s'havien casat Teresa li rondava un pija tinters de Girona i jo (Mari) em sentia desgraciada tenia 17 anys i cap noi m'havia fet la cort. El pecat havia de ser meu, ja que no sàvia tractar als nois amb coqueteria, per a mi, tots érem iguals i per tant ni tenia ni sàvia, posar un toc de feminitat, al parlar amb els nois; tots em volien, però; per a anar a per llenya, muntar els decorats del nostre petit teatre "del capellà"; per a tot allò que les altres noies es negaven dient que no era cosa per a elles. Jo era per a tots el " mari mascle " no solament del grup, sinó també del poble. Als vinet anys no se'm coneixia cap nuvi i en canvi totes les meves amigues estaven casades; jo en principi m'ho passava bé, no tenia obligacions, ni problemes però sempre que podien m'esquivaven ja que ells anaven aparellats i els molestava ( mai m'ho van dir) però jo estava convençuda. Ells deien tu sí vius feliç, no tens problemes: però jo em sentia com una noia més o menys bonica, però que no em volia ningú; no com jo volia ser volguda. Un diumenge arriba al poble un noi més o menys de la meva edat, era atractiu, alt bé plantat; i al veure'm em va començar a llençar flores; tal vegada estava acostumat, diuen que en la ciutat anaven sempre mes directes al gra. Les meves amigues em van aconsellar que em fes la dura, que els nois de ciutat es creuen que les dones de poble som ximples i que ells van pel que van, i després si t'he vist no m'anrecordo. Que fàcil d'aconsellar, quan totes elles estaven ja casades i algunes ja amb fills. La veritat que va anar l'únic noi que en vine't anys m'havia tractat com una dona. Doncs si, em vaig sentir afalagada, em vaig créixer, em sentia important. Jo; jo soleta, era capaç d'enamorar a un home. Els diumenges que vènia al poble, solíem sortir com amics, sempre amb els matrimonis amics nostres, mai sols, estava molt mal vist, sortir sols si no estaves compromesa.

ENTRE DOS BATECS (Llibre) Primera sortida de nit.

PRIMERA SORTIDA DE NIT.
Érem uns nens que entre jocs buscàvem castanyes per a la celebració de la "castanyada" que tenia lloc el 1 de novembre festa de Tots els Sants.
- Carmén no corris, que trepitges les castanyes i després nosaltres no les veiem.
- Jo vull jugar! I si no em deixes, li diré a la mama que em vas obligar a anar per castanyes.
- Doncs juga amb Joan, al costat del clar; que el dia de tots Sants, tu també voldràs castanyes rostides, veritat?
Conxi, Luisa, Salvador ,Teresa i jo érem amics inseparables, i junts cada any preparàvem la festivitat de Tots els Sants.
Però Conxi, tenia que cuidar de la seva germana, i Luisa, del seu germà, per això ens els havíem emportat a la forest.
Luisa sen due un bon esglai, el seu germà Joan va caure en un petit barranc i s'esgarrapà totes les cames, l'hi netejar-em amb un mocador mullat en aigua i tot arreglat.
- T'en racordes Mari, del dia que se'ns va fer de nit en el bosc amb aquell feix de llenya que no podíem dur per que pesava molt?
- Si, la culpa va ser del cura; mira que dir-nos que si teníem problemes, li resàvem a la Verge que ens ajudaria.
- Menuda ajuda, la pallissa que ens van donar no ens la llevo ningú. Ni la Verge
- I la careta de bones que teníem agenollades al costat de la llenya demanant força per a poder carregar-la.
- El teu pare ho va arreglar en un moment, treien part de la llenya i així, vam poder amb ella.
- Si clar, però això no era el que va dir el cura; no cap a mancada resar si havíem de deixar la llenya. Carmén una criatura de sis anys, acaronada i molt protestona, s'avorria amb Joan doncs es duien a matar; i es passava l'estona dient " l'hi diré a la mare , "l'hi diré a la mare"
- Cálla, mal criada, es nota que ets la petita, i per la teva culpa a mi sempre em toca pagar els plats trencats, xisclava gairebé histèrica Conxi que per altra banda tenia molt poc aguant.
Vam recollir uns 10 quilos entre tots. Al arribar al poble ens dirigim a la rectoria, doncs la festa es feria allí, amb tots els nois i noies de la catequesis. El Capellà aportava els " panellets"; i a la tarda amb el tocadiscs és feia una audició de sardanes i al vespre el la foc a la plaça de la rectoria i es rostien les castanyes. Una de les festes semi nocturnes que els pares ens permetien fins a les 12 de la nit.
Vingue castanyes, panellets, vi amb porro i xerinola.

ENTRE DOS BATECS ( Llibre ) Per un mos de pa

PER UN MOS DE PA BLANC

Eren temps de fam. En el meu cas sol fam selectiva, ja que en el poble qui mes qui menys tenia els seus horts i criava les seves gallines, conills i un porc a l'any. Però una coses serbian per a aconseguir-ne d'altres en el canvi. A casa la carn es menjava (quant s'en menjava) una vegada per setmana igual que el pa blanc. Per això una vegada que vaig anar a comprar el pa, i vaig veure a un guàrdia civil comprant pa: li vaig dir :

- Escolta tu,que t'equivoques, el pa blanc.val tres "perras gordas" ( tres duros) i tu les donas petitest ( tres rosses, o pessetes). Ell en va mira va somriure i res mes. A l'arribar a casa li vaig dir a la meva mare que de gran em casaria amb un guàrdia civil, perquè compraven el pa amb "perras chicas"com diuen ell. Ella es va posar a riure i va dir:

- Doncs tendras que deixa-ro dit ja que estan molt sol·licitats. No m'acobardar, i a la tarda al sortir del cole vaig anar directa al "cuartelillo" i li vaig preguntar si estava casat.

-He tu, estas casat?

-No. Perquè? Va Dir rient.

-Doncs jo demano tanda primer, per a casar-me amb tu quan sigui gran.

I vaig marxar corrent; pensant que habia preparat el meu futur de pa blanc. Esta clar que l'unica cosa que vaig aconseguirva ser convertir-me en el xafardeig del poble doncs allò va corre com la polvora. Tot el poble en va anar ple del meu atraviment. Encara sort que aquestes coses a la mainada de cinc o sis anys ens afecten ven poc. I en poc temps tothom ho va oblidar. Cal veure el que era jo capaç llavors per un mos de pa blanc.

ENTRE DOS BATECS ( Llibre) Temps de castanyes i bolets.

TEMPS DE CASTANYES I BOLETS

Bonic disapta. Una excursion pels boscos del meu poble Osor a la recerca de castanyes i bolets. Bolets no ne trobat, però castanyes ja en tinc unes quantes per a torrar-les en tres o quatre vagades. A dalt a l'ermita vaig comprar una ampolla de vi verd " novell". Despres vaig gaudi dels paratjes del pantà, i aquets matí me llevat d'hora, per envadalir-me del neixemen del dia que en aquesta altitut és una de les set meravelles del món. No és d'estranyar que cada vegada que vaig al poble m'enamori mes, i mes d'ell. Sobretot en aquesta epoca de l'any amb les seves mil tonalitats de colors: verd, groc, marron, ocre ect.ect Amb un fons de musica celestial de ocells que amb els seus cants ens avisen que ja a arribat l'estiuet de sant Martin.

ENTRE DOS BATECS ( Llibre) Nostalgia.

NOSTÀLGIES

Des de aquets cims es llambrega al fons el meu poble i no puc mes que fer-li un poema

RECORD D'OSOR

Tinc de la gent d'Osor,

un tendre i grat record;

tots els somnis d'infancia,

els tinc gravats al cor

Teresita era el meu nom, potser, per ser tan menuda;

m 'he fet gran, i ha passat el temps,

pero no els oblidaré mai.

La Roseta i el Ramon, com a filla m' adoptaren;

sis anys, jo soIs tenia,

i fins als vint m' educaren.

¡Tant com els he estimat!

i mai he sabut demostrar-ho;

i per orgull de les dues parts,

ens hem anat distanciant.

Si sóc persona assenyada i amb esforç m 'he sabut situar; els ho dec a ells, ELS MEUS PARES, i aixo, mai es pot oblidar.

Oh!, racons del meu Osor, on jo he jugat i somiat; el pont, que divideix el poble en dos,

i en dues parts jo tenia el cor

Allí, tothom treballa i s' ajuda, si una desgracia s' esdevé; per aixo crec en la gent sorruda,

perque són nobles com el que més.

ENTRE DOS BATECS ( Llibre) El que costa enamorar.

EL QUE COSTA ENAMORAR.

Al arriba a casa desprès de anar a l'aplec de San Gregori; vaig explicar-li les meves coses han el meu blauet. Totes aquelles que m'havien fet patit quan era fadrina.

La conchi i el Salva eren ja una parella feliç feia un mes que s'havien casat.

La Teresa li rondava un " pixa cantonades" del poble veí i jo em sentia desgraciada mai cap noi m'havia tirat mai floretes

El pecat havia de ser meu, ja que no sàvia tractar als nois amb coqueteria, per a mi, tots érem iguals i per tant ni tenia ni sàvia, posar un toc de feminitat, al parlar amb els nois; tots em volien, però; per a anar a per llenya, muntar els decorats del nostre petit teatre "del capellà"; per a tot allò que les altres noies es negaven dient que no era cosa per a elles. Jo era per a tots el " Mari mascle " no solament del grup, sinó també del poble.

Als vine't anys no se'm coneixia cap nuvi i en canvi totes les meves amigues estaven casades; jo en principi m'ho passava bé, no tenia obligacions, ni problemes però sempre que podien m'esquivaven ja que ells anaven aparellats i els molestava.

Ells deien tu vius feliç, no tens problemes: ; però jo em sentia com una noia mes o menys bonica, però que no em volia ningú; no com jo volia ser volguda.

Aquest diumenge de l'aplec, arriba al poble un noi mes o menys de la meva edat, era de bon veure, alt, bé plantat; i al veure'm em va començar a llençar floretes, tal vegada estava acostumat, que a la ciutat anaven molt directes al gra.

Les meves amigues em van aconsellar que em fes la dura, que els nois de ciutat es creuen que les dones de poble som ximples i que ells van pel que van, i després si t'he vist .....

Que fàcil d'aconsellar, quan totes elles estaven ja casades i algunes ja amb fills.

La veritat era l'únic noi que en vine't anys m'havia tractat com una dona.

Doncs si, em vaig sentir afalagada, em vaig créixer, em sentia important.

Jo; jo sola, era capaç d'enamorar a un home.

Va prometre vindre cada diumenge per anar-nos coneixen

Els diumenges que vènia al poble, solíem sortir com amics, sempre amb els matrimonis amics nostres, mai sols, estava molt mal vist, sortir sols si no estaves compromesa.