EL PRIMER PRETENDENT
Conxi i Salvador eren ja una parella feliç feia un mes s'havien casat Teresa li rondava un pija tinters de Girona i jo (Mari) em sentia desgraciada tenia 17 anys i cap noi m'havia fet la cort. El pecat havia de ser meu, ja que no sàvia tractar als nois amb coqueteria, per a mi, tots érem iguals i per tant ni tenia ni sàvia, posar un toc de feminitat, al parlar amb els nois; tots em volien, però; per a anar a per llenya, muntar els decorats del nostre petit teatre "del capellà"; per a tot allò que les altres noies es negaven dient que no era cosa per a elles. Jo era per a tots el " mari mascle " no solament del grup, sinó també del poble. Als vinet anys no se'm coneixia cap nuvi i en canvi totes les meves amigues estaven casades; jo en principi m'ho passava bé, no tenia obligacions, ni problemes però sempre que podien m'esquivaven ja que ells anaven aparellats i els molestava ( mai m'ho van dir) però jo estava convençuda. Ells deien tu sí vius feliç, no tens problemes: però jo em sentia com una noia més o menys bonica, però que no em volia ningú; no com jo volia ser volguda. Un diumenge arriba al poble un noi més o menys de la meva edat, era atractiu, alt bé plantat; i al veure'm em va començar a llençar flores; tal vegada estava acostumat, diuen que en la ciutat anaven sempre mes directes al gra. Les meves amigues em van aconsellar que em fes la dura, que els nois de ciutat es creuen que les dones de poble som ximples i que ells van pel que van, i després si t'he vist no m'anrecordo. Que fàcil d'aconsellar, quan totes elles estaven ja casades i algunes ja amb fills. La veritat que va anar l'únic noi que en vine't anys m'havia tractat com una dona. Doncs si, em vaig sentir afalagada, em vaig créixer, em sentia important. Jo; jo soleta, era capaç d'enamorar a un home. Els diumenges que vènia al poble, solíem sortir com amics, sempre amb els matrimonis amics nostres, mai sols, estava molt mal vist, sortir sols si no estaves compromesa.
Conxi i Salvador eren ja una parella feliç feia un mes s'havien casat Teresa li rondava un pija tinters de Girona i jo (Mari) em sentia desgraciada tenia 17 anys i cap noi m'havia fet la cort. El pecat havia de ser meu, ja que no sàvia tractar als nois amb coqueteria, per a mi, tots érem iguals i per tant ni tenia ni sàvia, posar un toc de feminitat, al parlar amb els nois; tots em volien, però; per a anar a per llenya, muntar els decorats del nostre petit teatre "del capellà"; per a tot allò que les altres noies es negaven dient que no era cosa per a elles. Jo era per a tots el " mari mascle " no solament del grup, sinó també del poble. Als vinet anys no se'm coneixia cap nuvi i en canvi totes les meves amigues estaven casades; jo en principi m'ho passava bé, no tenia obligacions, ni problemes però sempre que podien m'esquivaven ja que ells anaven aparellats i els molestava ( mai m'ho van dir) però jo estava convençuda. Ells deien tu sí vius feliç, no tens problemes: però jo em sentia com una noia més o menys bonica, però que no em volia ningú; no com jo volia ser volguda. Un diumenge arriba al poble un noi més o menys de la meva edat, era atractiu, alt bé plantat; i al veure'm em va començar a llençar flores; tal vegada estava acostumat, diuen que en la ciutat anaven sempre mes directes al gra. Les meves amigues em van aconsellar que em fes la dura, que els nois de ciutat es creuen que les dones de poble som ximples i que ells van pel que van, i després si t'he vist no m'anrecordo. Que fàcil d'aconsellar, quan totes elles estaven ja casades i algunes ja amb fills. La veritat que va anar l'únic noi que en vine't anys m'havia tractat com una dona. Doncs si, em vaig sentir afalagada, em vaig créixer, em sentia important. Jo; jo soleta, era capaç d'enamorar a un home. Els diumenges que vènia al poble, solíem sortir com amics, sempre amb els matrimonis amics nostres, mai sols, estava molt mal vist, sortir sols si no estaves compromesa.
